Esquilla

De Biquipedia
Ir a la navegación Ir a la búsqueda
Una esquilla ta uella.
Ta l'instrumento musical de percusión d'una sola nota, se veiga cencerro.

As esquillas[1][2] (d'o chermanico < *skilla[3]) son una familia d'instrumentos sonoros emplegatos en ganadería ta identificar as bestias d'una u altra casa, u de vez, fer posible la distinción d'ixas seguntes caracteristicas peculiars tals como que sigan l'animal dominant d'o remate (important entre as uellas y vacas, perque gosa estar una fembra a qual guía lo grupo y cal identificar-la perque la s'ha de conducir.), masclo reproductor (trucos) u fembra paridera (esquilletas). Tamién se diz que per a suya sonoridat yeran d'utilidat ta espantar as salvachinas como os lupos u os onsos d'abantis no ataquesen o bestiar.

A esquilla per si consiste d'una campana de fierro u bronze que gosa tener un batallo penchato en o interior, feto de fusta, metal u ruello que pendula mientres l'animal chenta, producindo per a suya colisión con o metal que l'environa ixe son caracteristico, d'una sola nota, que el fa d'identificar.

De trazas chenerals, as esquillas s'afixan en o cuello d'os animals con a canaula, que ye una listona de fusta la qual s'ha feto enrollar sobre sí mesma, en haber-la tenito bells días dintro de l'augua ta que cullese flexibilidat, y que puet enchascar-se per os suyos cabos en ista posición, mantenendo asinas a forma arredol d'o cuello d'a bestia y fendo balanciar a esquilla. Tradicionalment, istas piezas de fusta yeran treballatas per os amos u las mullers d'a casa, ornamentando-las con agravaturas de motivos diversos os quals heban a saber-las vegadas significatos místicos de protección d'o bestiar u d'a casa d'on ixe yera (per eixemplo, en Sobrarbe i resultan sobenteras as quatrefuellas -quatrifolios-, que estioron o simbolo antiguo d'a protección y d'a buena suert t'as casas) u simplement trapaciadors ta os animals favoritos de l'amo.

A familia d'as esquillas, d'a ezquierda enta la dreita: Truco, esquilla y esquilleta.

Altras vegadas, yera la propia esquilla la qual teneba ornamentacions agravadas (trucadas en o metal) que serviban ta indicar explicitament a casa d'a qual yera propio l'animal. Ixa traza d'indicacions no yera guaire freqüent en as esquillas més chicolonas perque ixas s'emplegaban con animals no prou valiosos. Alavez, a mayoría d'ixas sinyals son feitas en trucos perque éstes gosaban emplegar-se con os sementals u rainas (fembras líder) a fin d'evitar descusions sobre qui yera l'amo d'ixas bestias que yeran as més carineras d'o remato. As sinyals gosaban estar coneixitas per totz os vecins d'o lugar y a sobén heban estau as mesmas per diversas cheneracions d'a mesma casa, ta que no fuese pas fácil de trafucar-se u de trafucar dengún.

Referencias[editar | modificar o codigo]

  1. (es) Gerónimo Borao y Clemente: Diccionario de voces aragonesas, precedido de una introducción filológico-histórica, 1859, ISBN 84-9761-673-1, p.225
  2. (an) Silbia Garcés Lardiés,Francho Rodés Orquín:Un borguil de parolas.Bocabulario dialeutal escolar, Gubierno d'Aragón, 2006, ISBN 84-689-7358-0, p.28
  3. (es) Ana Leiva Vicén:Léxico aragonés de Antillón (Huesca). Análisis lingüístico (I). Alazet: Revista de filología Nº 15, 2003, pp. 65-151, ISSN 0214-7602