Estral

De Biquipedia
Ir ta: navego, busca
Iste articlo ye sobre a ferramienta. Ta la organizazión chovenil se veiga Astral (Mozardalla)
Estrals tipicas de l'Alto Aragón.

A estral u astral (d'o latín DEXTRALE, prenunciata as'tɾal~es'tɾal (AFI)) ye una ferramienta emplegata ta fustiar, picar y treballar a fusta en cheneral, consistent d'una fuella u tozuel de fierro u acero de ripa esmolata enchascata sobre un astil de fusta.

Enguán s'emplegan tipicament ta vulcar y esbrozar árbols u fer a picada, anque en o pasato s'heban emplegato a sobén como armas de guerra u caza, dende lo neolitico, habendo-se desarrollato prous modelos diferents d'ixas estrals de guerra en l'antiguedat, mesmo belunas ta arrullar-las contra os enemigos. Os bombers en emplegan ta espaldar as puertas u finestras ta poder dentrar en os edificios. Tamién n'i ha que s'emplegan en determinatos esportes, como ye lo caso d'os aizcolaris d'o País Vasco, u os arrulladors d'estrals esportivos.

Os orichens historicos d'as estrals s'han de mirar segurament en a prehistoria. Piedras de pedrenya tallatas talment con forma d'almendra u altras de diorita u basalto politas per uno u os dos costatos suyos, yeran fuertament enligatas en un astil de fusta con un ligallo estreito, cheneralment en posición perpendicular (formando bell anglo recto) con o palo. Probablement istas primeras estrals no serviban que como armas en a luita contra altras presonas u animals salvaches. En relación con ista primitiva función d'as estrals, se troba encara huei estrals-martiello en es paises nordicos d'arquitectura relacionatas con as estrals modernas, pero que teneban función ornamental dica no fa guaires anyadas. Herencio linguistico d'as estrals de piedra neoliticas ye que en vasco o nombre d'a estral ye muito pareixito a harri que significa "piedra".

Mida d'una estral tradicional en comparación con una presona.

En a Edat de Bronze las fabricaban de fierro u cobre de forma semellant a las neoliticas. As estrals de cobre yeran ligatas en un palo igual que las més antigas, meyant esberlas y una ansa que las heba de mantener unitas ta l'astil. Persas y echipcians en heban feto de fierro y bronze como armas, perque se n'han trobato eixemplos en bellas tumbas faraonicas y altras amaneixen representatas en pinturas. Tamién fuoron emplegatas per os pueblos prehelenos tal como s'ha amostrato en os chacimientos de Troya.

Os griegos no en fayoron guaire uso, pero ta os romans estió una arma destacata dintro d'os exercitos, os quals la emplegoron como equipamiento t'as tropas auxiliars y como distintivo d'os lictors, os quals en heban portiato de dos cantos mesas adintro d'as suyas fasces. Estió, amés, arma d'os chermanos, en especial d'os francos y entre tota la Alta Edat Meyana estió un arma muito emplegata per gran parte d'os exercitos europeus, mientres que manteneba similaridatz abundants con as ferramientas d'o mesmo nombre. Dende fins d'o sieglo XIV la evolución d'as estrals de guerra las ha levato enta disenyos més elaboratos que no as de treballo, prenendo la forma d'una astral de dople canto en o caso d'as primeras que gosaba a cullir-se en l'alto d'un astil més similar a la uno d'una lanza, escomenzando-se en ixes anyos a epoca en que s'emplegoron més que més como las alabardas. Arredol d'a segunda metat d'o sieglo XVII deixó d'estar una arma popular d'entre os exercitos de tierra, y quedó només emplegata en as batallas navals, a on dica bien dentrato lo sieglo XIX se continó fendo-la servir. Ixa forma peculiar yera clamata estral d'abordamiento.

Se veiga tamién[editar | editar código]

Vinclos externos[editar | editar código]