Estral
De Biquipedia
- Iste articlo ye sobre a ferramienta. Ta la chobenalla d'Estau Aragonés se beiga Astral-Mozardalla d'Estau Aragonés
A estral (d'o latín DEXTRALE, prenunziata [as'tɾal] (AFI) perque dito rapedo s'achunta con l'articlo) ye una ferramienta de fusteyata, picada e treballo d'a matiera en cheneral, consistent d'una fuella u tozuel de fierro u azero de ripa asmolata enchascata sobre un astil de matiera.
Enguán s'emplegan tepicament ta bulcar e esbrozar árbols u fer a picada, anque en o pasato s'eban emplegato á sobent como armas de guerra u caza, dende lo neolitico, abendo-se desarrollato prou modelos diferents d'ixas estrals de guerra en l'antiguedat, belunas dica enta arrullar-las contra os enemigos. Os bomberos en usan ta espaldar as puertas u finestras ta poder dentrar en os edifizios. Tamién n'ibi ha que s'emplegan en determinatos esportes, como ye lo caso d'os aizcolaris d'o País Basco, u os arrulladors d'estrals esportibos.
Os orichens istoricos d'as estrals s'han de mirar segurament en a preistoria. Pietras de silex tallatas talment con forma d'almendra u altras de diorita u basalto politas per uno u os dos costatos suyos, yeran fuertament enligatas en un astil de matiera con un ligallo estreito, cheneralment en posizión perpendicular (formando bel anglo reuto) con o palo. Probablement istas primeras estrals només que serbiban como armas en a luita contra d'altras presonas u animals salbaches. En relazión con ista premitiba funzión d'as estrals, se troban encara güei estrals-martiello en es paises nordicos d'arquiteutura relazionatas con as estrals modernas, pero que eban funzión ornamental dica no fa guaires añadas. Erenzio linguistico d'as estrals de piedra neoliticas ye que en basco o nombre d'a estral ye muito parexito a harri que sennifica cantal, piedra.
En a Edat de Bronze las fabricaban de fierro u cobre de forma semilar d'as neoliticas. As estrals de cobre yeran ligatas en un palo igualment que las més antigas, meyant esberlas e una asa que las eba de mantener chunitas enta l'astil. Persas e echipzians en eban feto ir de fierro e bronze como armas, perque se n'han trobato eixemplos en belas tumbas faraonicas e altras amaneixen representatas en pinturas. Tamién estioron emplegatas per os pueblos prehelenos tal como s'ha amostrato en os chazimients de Troya.
Os griegos no en fayoron guaire uso, pero ta os romans estiore una arma destacata dintro d'os echerzitos, os cuals la emplegoron como equipamiento t'as tropas ausiliars e com distintibo d'os lictors, os cuals en eban portiato de dos cantos mesas á dintro d'as suyas fasces. Estió, á més, arma d'os chermanos e d'os francos e durantes de tota la Alta Edat Meyana estió un arma muito emplegata per gran parte d'os echerzitos europeyos, mientres que manteneba semilaridaz abundants con as ferramientas d'o mesmo nombre. Dende finals d'o sieglo XIV la eboluzión d'as estrals de guerra las ha lebato enta diseños més elaboratos que no pas las unas de treballo, cullendo ra forma d'una astral de dople canto en o caso d'as primeras que gosaba á enarbrar-se á l'alto d'un astil més semilar á la uno d'una lanza, escomenzando-se en ixes años a eoca en que s'emplegoron més que més como las alabardas. Á redols d'a segunda metat d'o sieglo XVII deixó d'estar una arma popular d'entre os echerzitos de tierra, e quedó només reculatada ta las batallas nabals, á on dica bien dentrato lo sieglo XIX se continó fendo-la marchar. Ixa forma peculiar yera clamata estral d'abordamiento.
