Valentín Ferraz

De Biquipedia
Ir a la navegación Ir a la búsqueda
Start hand.svg Ista fuella ye escrita en benasqués.
Valentín Ferraz y Barrau
Valentín Ferraz


12 d'agosto – 28 d'agosto de 1840
Precedito por Antonio González y González
Succedito por Modesto Cortázar

8 d'abril – 16 de chunio de 1835
Precedito por Gerónimo Valdés
Succedito por Pedro Agustín Girón

9 d'otubre – 11 d'octubre de 1838
Precedito por Manuel Latre
Succedito por Isidro Alaix

20 de chulio – 28 d'agosto de 1840
Precedito por Manuel Varela Limia (interín)
Succedito por Francisco Javier Azpiroz

Escudo antiguo de la Villa de Madrid.svg
Alcalde de Madrit
1855 – 1857
Precedito por José Seco Baldor
Succedito por Jacobo Fitz-James Stuart y Ventimiglia
Naiximiento 14 de febrero de 1792
Ansils, Uesca
Muerte 31 d'agosto de 1866
Madrit
Partito Partito Progresista
Profesión Melitar, politico y escritor.

Valentín Ferraz y Barrau (Ancils, Ribagorza, 14 de febrero de 1792 - El Escorial, Madrit, 31 d'agosto de 1866) va estar un melitar y politico liberal aragonés que va tinre diferents y importants cargos entre les rechencies de la reina María Cristina y d'el cheneral Espartero y el reinau d'Isabel II, d'an que cal destacar la presidencia d'el Consello de Ministros y que va estar alcalde de la ciudat de Madrit.

Yere naixéu de casa Barrau, a Ancils, pedanía de Benás a 2 km a'l sud-este d'ista vila altorribagorzana. La suya mai, Teresa Barrau, yere la hereua de la casa agon va casar-se dan Tomás Ferraz, fillo de casa Faure de Benás. Per astò Valentín yere sobrino d'el Ministro de la Guerra de Carlos IV, Antonio Cornel Ferraz, primo-chirmano de Francisco Javier Ferraz y Cornel y de José Ferraz y Cornel, y primo-segundo d'Eusebio Bardají y Azara. La famosa carrera de Madrit agon ye la seu nacional d'el PSOE recibe el suyo nom per ell.

Carrera militar[editar | editar código]

S'incorpore a l'exército a'l cuerpo de Dragons d'el Rei, coma el suyo primo José, en 1808. Lluiten a'ls Setios de Zaragoza y quan la ciudat caye a les mans d'els francesos, son presos d'istes y se'ls queren portar ta Franza. S'escapen a la serra d'Alcubierre. Valentín tornaríe a allistar-se a la suya unidat quan prène conocimiento que se ye reagrupand a Gandía, a'l País Valenciano.[1] Tenibe diset ans.

Participe a les operacions de l'exército a'l norte d'el reino de Valencia, en particular contra les tropes franceses d'el mariscal Suchet. Apartau d'el suyo primo Francisco Javier, alto oficial que lluitabe a Andalucía en ixos temps, no ha pasau d'el rang de tenient en rematada la guerra,[1] entre que l'altro y el chicòt José ya son membros de l'Estau Mayor. El 26 d'aviento de 1816 ye a la derrota espanyola d'Alaquàs, y el suyo exército en torne ta Alicant. Ben lluego estaríen tamé expulsats pe'ls francesos (28 de chinero de 1812),[1] que se fan dan la ciudat y els espanyols, derrotats y acotolats, se'n van de camino enta La Mancha.[1]

A l'exército d'el Perú[editar | editar código]

Rematada la Guerra d'el Francés, Valentín s'alliste a l'Exército d'el Perú en 1815 tot mirand de ganar bell ascenso.[1] Marche enta America el 8 de mayo de 1816, agon i pllegue el 8 de setiembre a'l puerto d'Arica (Chile). Combaten a'l departamento de Tarija tot lo que quede de l'an setze, y a l'an siguient marchen a seguir enta Jujuy y Salta. L'ascenden ta comandant el 18 de febrero de 1817.[1] En mayo de 1818 el trobam a diferents operacions a'l norte d'Archentina. En chuny de 1820 Valentín Ferraz ye entre les tropes espanyoles que se veyen oblligades a la retirada a Tucumán, quan se miraben de garanciar el desembarque de més tropes peninsulars baixo el mando d'el Conte de La Bisbal.

El 10 de chinero de 1821 fa parte entre les tropes que socorren dan éxito la ciudat de Lima, a'l Perú, que yere sitiada per tropes independentistes d'el cheneral San Martín. Ixe an, participe a la destitución d'el virrei d'el Perú Joaquín Pezuela, que ye sustituit per José de Laserna.[1] El 6 de chuliol marchen dan tota la tropa d'El Callao, pero se veyen obligats a tornar-ie quan els independentistes tornen a meter setio a Lima. Marchen d'el frent de Lima-Callao el 16 de setiembre de 1821.[1]

L'an 1822 combate a Pisco, a Ica y a Arequipa, agon a la fin recibe el ran de coronel.[1] El siguient ran (brigadier) el recibiríe a les campanyes d'el que hue ye Bolivia, l'an 1823.[1]

En 1824 el fan Comandant Cheneral de la Caballería a Cuzco. Dentre en combate contra Bolívar a les serres d'el Perú, y a lo llargo d'ixe an les baixes son espantoses a'ls dos exércitos. Quan remata l'an, Ferraz ye entre els oficials espanyols que se retiren pe'l camín de Quilca.

Tornada enta la Peninsula[editar | editar código]

Arriba en Europa pe'l puerto de Bordeus el 28 de mayo de 1825.[1] A'l Reino d'Espanya, els absolutistes han rematau el Trienio Liberal fa dos ans y l'exército s'está en pllena purga. El someten a investigación asta que se deciden de que ye llimpio per haber estau a America tot isto temp.[1] El designen responsable melitar d'Alava. Entre tota la restauración de l'absolutismo se trobe a sobén baixo sospites de que hebe favoreixéu a oficials de l'exército contitucional que viviben a la suya provincia,[1] que yeren cesats per ixes envueltes, coma tamé en yeren els suyos primos Francisco Javier y José Ferraz. La etiqueta d'estar un «ayacucho», que ye coma se dibe en ixos temps a'ls melitars desafectos a l'absolutismo pero que heben estau a les guerres d'independencia d'America Llatina, l'acompanyaríe siempre.

En 1830 quan penetre per Guipuzcua la expedición d'Espoz y Mina contra Ferrando VII Valentín Ferraz yere prenend els banyos a Zestoa. El nombren comandant ta fer frent a la insurrección, pero antes de que puesca fer cosa, el gubierno recurre a Luis Fernández de Córdoba que ya yere per ixes envueltes a Vitoria.

Asta 1830 el trobam a ista situación de quartel a'l País Vasco. El 5 de chinero de 1830 recibe ordens de treslladar-se enta Cádiz ta embarcar enta les Filipines agon l'aguardabe el cargo de cabo 2º y subinspector de tropa d'aquelles isles. No i pllegaríe. Dende 1831 ye comandant d'el Rechimiento de Caballería d'Extremadura, que a les zagueríes de l'an se transferiríe enta Almagro (Ciudad Real). En isto temp desenvolicaríe el cargo de comandant militar de La Mancha de traza interina a la vegada que les suyes funcions de cap d'el rechimiento suyo.[1]

En 1835, en el marco de la Primera Guerra Carlista, Valentín Ferraz ye mariscal de campo y Inspector Cheneral de la Caballería. Adebant d'els abances d'el cheneral carlista Zumalacárregui, el propio ministro de la Guerra Jerónimo Valdés decide meter-se ell a debant de l'exército cristino d'el Norte y nombre a Ferraz el suyo remplazant interino. La suya proximidat ideolochica dan els liberals de Baldomero Espartero el llibre de perder els cargos a la crisi de 1836, a la qual la rechent María Cristina remataríe per acatar la Constitución de Cádiz de 1812. Dispués d'ista crisi, Ferraz sigue estand Inspector Cheneral de Caballería, Inspector Cheneral de la Milicia Nacional y fa dos vegades de comandant interino de la Guardia Reyal de Caballería.[1] Dende alavegada no deixaríe ya mai de compatibilizar els suyos cargos melitars dan la presencia a la Corte. El 30 d'abril de 1839 recibe el nombramient de tenient-cheneral.[1]

Dan el nuevo rechent Espartero, Ferraz faríe frent a les revueltes de Madrit d'octubre de 1841 en favor de l'antiga rechent María Cristina. Home de confianza d'Espartero, quan el cheneral manchego se'n va enta Catalunya a fer frent a la revuelta de Barcelona de 1842 el deixe a ell de cap d'el Gubierno, puesto a'l que seríe entre aviento de 1842 y chinero de 1843.[1] El 23 de chuny d'ixo an Espartero estaríe deposau pe'l pronunciamiento de Narváez, Prim y Serrano entre altros chenerals y les Cortz d'el Reino de conchunta, a lo qual Ferraz se veye oblligau a dimitir de totz els suyos cargos.[1]

Carrera politica[editar | editar código]

Dende el motín de San Ildefonso (1836) que va rematar dan la deposición de María Cristina coma rechent y el nombramiento d'Espartero a'l suyo puesto, Valentín Ferraz s'hebe trobau molto asobén a l'entorno d'els circlos de poder d'el nuevo rechent y la Corte.

Salle esleiu senador per Uesca en 1839, 1841 y 1843, belles d'istes vegades a'l mesmo temp que els suyos primos Francisco Javier y José de Faure. L'an 1853 la reina Isabel II el nombraríe senador vitalicio.[1]

Va estar alcalde de la vila de Madrit dende l'1 de chinero de 1855 asta el 15 de chuliol de 1856,[1] quan el deposen de totz els suyos cargos y el meten baixo arresto domiciliario per haber-se prenunciau a favor de la tornada d'Espartero. En noviembre d'ixo mesmo an se va sobreseyer la causa.[1]

Va morir retirau a San Lorenzo de El Escorial el 31 d'agosto de 1866. No va tinre mai ni muller ni fills coneixéus.

Referencies[editar | editar código]

Bibliografía[editar | editar código]

  • Biografía del excelentísimo señor teniente general Don Valentín Ferraz. Ed. Estato Mayor d'o Exercito, Madrit (1854).
  • García-Mercadal, Fernando; Martínez de Baños, Fernando. Valentín Ferraz, un militar altoaragonés en la corte isabelina (1792-1866). Caja de Ahorros de la Inmaculada, Zaragoza (2010).

Vinclos externos[editar | editar código]